Emilio Castelari Ripoll, polític i estadista espanyol, va néixer a Cadis el 1832 i va morir a San Pedro de Pinatar el 1899. La seva mare, María Antonia Ripoll, va arribar a Elda amb els seus fills Concha i Emilio cap al 1836.
Castelar corria de petit pels carrers de San Roque i carrers adjacents, on assistia a classes a l’Escola Municipal amb els mestres Don José Casiano López i Don Antonio García de Juan. Els seus companys li van posar el sobrenom d’Elsa Vidillas per la seva demostrada carrera intel·lectual. Emilio va passar llargues temporades a la ciutat de Sax, on va ser alumne de Don Pedro Valera i va estudiar l’institut a Alacant. El 1848 es va establir a Madrid amb setze anys.
Va estudiar Dret, Filosofia i Història i el 1857 va obtenir la càtedra d’Història d’Espanya a la Universitat Complutense de Madrid. Militant del Partit Demòcrata, es va guanyar reputació com a excel·lent orador. Va dirigir el diari homònim des de la seva fundació el 1863. El 1865, va ser destituït de la càtedra per la publicació d’un article contra la monarquia i després dels esdeveniments revolucionaris de 1866 i la suposada nit de Sant Daniel, es va veure obligat a expatriar-se a França després del triomf de la Revolució de setembre de 1868.
Castelar va tornar a Espanya i va participar als Tribunals Constituents de 1869 amb l’establiment de la Primera República el 1873. Castelar va ocupar el Ministeri d’Estat en el Govern de Figueras i va aconseguir l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. Uns mesos després van assumir la Presidència del Govern i més tard, quan San Melón es va retirar, la Presidència de la República. Castelar va estar immers en els esdeveniments del cop d’estat del general Pavia i la declaració de Martínez Campos el 1874, que va restablir la monarquia, tot i que va continuar sent l’únic diputat republicà que va mantenir el seu escó a les Corts gràcies a la intercessió de Cánovas del Castillo. Cap al 1880 va fundar el partit possibilista i, en fracassar en el seu propòsit, va abandonar progressivament l’activitat política. Per dedicar-se a obres literàries i històriques, Castelar va tornar a Elda l’any abans de la seva mort i va ser rebut per una gran multitud, coincidint amb la celebració de les flors de maig, on a l’església parroquial la famosa diva d’Elda Milagritos Gorgé va cantar en el seu honor. Elda sempre va professar un afecte i admiració especial pel gran tribú. Prova d’això va ser l’acord que la societat local El Progreso, al maig de 1926, va adoptar per erigir un monument a Emilio Castelar en terrenys propietat d’aquesta associació. Es va nomenar una comissió per dur a terme el projecte i, després de moltes vicissituds, es va col·locar a la primera pedra el 16 de gener de 1932, sent convidat per a aquest esdeveniment el president de la República, Alcalá Zamora. L’estàtua al seu pedestal, tal com la contemplem ara, va ser inaugurada el 7 de setembre de 1932, comptant entre les personalitats convidades el de Don Miguel de Unamuno.
