VILLENA I LES SEUES HISTÒRIES
«EL MOLINICO DE SANTA MARÍA Y LA NORIA DE LA TIA GORRIONA»
-El «Molinico de Santa María»; Es va anomenar així perquè era un petit molí de farina hidràulic per moldre el gra, situat a la zona del pomer tradicional, connectat per la seva proximitat i amb l’històrica església de Santa María de la Asunción i l’antic curs del riu Vinalopó.
-Històricament, tant les terres de conreu adjacents com el molí mateix estaven connectats o sota influència d’aquesta parròquia.
L’entorn formava part del paisatge de pomers, canals-caz- i rodes d’aigua tradicionals- prop de la «Tía Gorriona», que aprofitaven les aigües del llit de l’antic riu esmentat i l’excedent dels «fils» Bulilla del Riego de la Huerta per al molí i l’agricultura local.
-Amb el pas dels segles, el molí i les seves infraestructures, com el pont i la famosa nòria de la «Tía Gorriona», van desaparèixer, però la zona va conservar el nom de «Molinico de Santa María».
El riu Vinalopó va ser desviat entre 1902 i 1911, específicament a causa de la gran inundació de 1902.
-El Molí de Santa María funcionava mitjançant un sistema tradicional d’enginyeria hidràulica i, pel que fa a la seva rendibilitat, va passar per dues etapes molt marcades: era rendible com a monopoli bàsic de subsistència, però va deixar de ser viable a causa de l’escassetat d’aigua del riu Vinalopó i l’arribada de tecnologies industrials.
–Conca i desviament: L’aigua del riu Vinalopó- o de les fonts i «fils» d’aigua de l’hort, com el «Hilo del Rey» o la «Bulilla», es desviava per un canal o rasa secundària fins al molí.
-El «Cub» o rampa de baixada: L’aigua s’acumulava en un petit estany i caia amb força a través d’un conducte vertical, guanyant pressió hidràulica.
La turbina Rodezno: El raig d’aigua pressuritzada colpejava les aspes d’una roda de fusta o ferro anomenada rodezno, situada a la part subterrània del molí —la barranca—. Un cop complerta aquesta funció, l’aigua tornava directament al llit del riu.
-El «Molinico de Santa María» es molia estrictament sota el sistema «MAQUILA». Al segle XVI, aquest era el mètode tradicional de pagament i subsistència a pràcticament tota l’Espanya rural per a tots els molins de farina de propietat eclesiàstica, senyorial o municipal.
-Sobre la nòria de la «Tía Gorriona», deixa unes pincellades en homenatge i record a la figura de la persona i la dona que Josefa «la Gorriona» devia ser:
L’apel·lació popular de «Tia» o «Oncle» no sempre implicava una relació de sang estricta: «era un títol de respecte, arrelament i maduresa dins la microsocietat de l’hort «. Aquestes dones sovint actuaven com a segones mares, cuidadores d’orfes del medi ambient i transmetien coneixements agrícoles i tradicionals.
També exercien una matriarcat a l’ombra: la gestió diària de les petites propietats recaïa en dones fortes com Josefa. Eren elles qui organitzaven els torns de regadiu de la nòria, cuidaven el bestiar de tir i, en molts casos, venien les verdures sobrants al Mercat Municipal de la Plaça Major-Rollo.
També la llegenda urbana diu que: La nòria de Josefa «Gorriona» no només era una màquina hidràulica per extreure aigua, sinó que era un espai clau de socialització, comptant amb la complicitat de l’enclavament proper del «Molinico de Santa María».
Al voltant de la nòria de la «Tía Gorriona» es rentava la roba, als animals se’ls donava aigua i els veïns intercanviaven les cròniques del dia a dia. La imatge de la Josefa la «Tía Gorriona» es relaciona amb el so del cruixit dels cubells de fusta o xapa metàl·lica i el ritme lent de la mula o l’ase fent voltes per treure l’aigua que donava vida a les terrasses i, durant un temps, al mateix «Molinico de Santa María».
A la Relació de Villena de 1575 ordenada pel rei Felip II, es diu que només hi ha tres molins que mereixen ser esmentats; «Que els altres són molt dolents – Ruynes – que no se’ls recorda. José María Soler va assenyalar que potser alguns d’aquests molins funcionaven perfectament – potser és el «Molinico de Santa María» – però que en la política de declaracions i impostos intentaven minimitzar alguns d’aquests molins perquè d’alguna manera la població pagués menys.
-Que aquesta modesta obra serveixi per recordar i retre homenatge al «Molinico de Santa María» i a la Noria de Josefa «Ta Gorriona» com a testimonis d’aquell passat de la Huerta de Villena, tot i que gairebé no queden vestigis físics d’aquestes construccions mogudes per la força de l’aigua – el nostre riu Vinalopó. La memòria d’aquelles persones que senten que les arrels de la nostra història no s’han d’oblidar, serem aquí per intentar recordar-les.
Villena 2026
Fonts:
Villena Cuéntame.
Internet.
Huerteros.
