Antonio Navarro Santafé, es l’escultor més reconegut de la ciutat de Villena i l’únic que, per la importància de la seua obra, ha transcendit a la mateixa.
Aviat la seva família es va traslladar a Madrid, on va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis a càrrec d’escultors com José Capuz o Villegas.
Als 17 anys va realitzar l’escultura “Campesino”, exposada amb gran èxit al Saló de Tardor de Madrid.
Durant la Guerra Civil es va veure obligat a tornar a Villena, on va preparar la seua primera exposició individual.
Va aprofitar per obtenir el títol de professor de dibuix a l’Escola Superior de Pintura, Escultura i Gravat a València, pertanyent a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles. Per aquesta raó, i el fet que Santafé reconeguera José Ortells com el seu mestre, alguns autors l’emmarquen en l’escola valenciana, si bé aquesta denominació no caracteritza el seu estil.
L’obra de Navarro Santafé està influenciada pel context academicista madrileny molt del gust d’una societat que sortia d’una guerra fratricida i recuperava els patrons universals en tots els àmbits de la vida, inclòs l’artístic.
Ja de tornada a Madrid, el 1940, va ser professor de l’ Escola-Fàbrica Oficial de Ceràmiques, la qual cosa va suposar el principi de la seva estabilitat econòmica i de la seva carrera com a escultor de prestigi, en acumular obres reconegudes i encàrrecs.
El 1947, va realitzar el monument a Ruperto Chapí a Villena, mentre que el 1957 va ser nomenat professor al Col·legi de Sant Ildefons de Madrid i Maestro Cantero de Estereotomía de l’ajuntament de la capital, a més de tenir els primers contactes amb la taxidèrmia.
Tot plegat va fer que els horitzons de la seva formació s’ ampliessin pel que fa a les tècniques i qualitats de la pedra o el tractament de les anatomies, sobretot de figures animalístiques.
És, de fet, aquest últim aspecte pel qual ha passat al posteritat, amb la realització el 1967 de l'”Oso y el Madroño”, símbol de Madrid, o el “Monumento al Caballo”, de 1970, a Jerez de la Frontera.
El seu reconeixement definitiu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles a València, en ser nomenat acadèmic el 1975.
Aquest museu es troba a la planta baixa d’una casa tradicional villenenca del segle XIX, propietat de la família de la seva dona, Celia. En ella l’artista tenia el seu estudi i actualment alberga, des de la seva inauguració el 1985, el conjunt d’obres de les quals mai es va voler desprendre.
L’ Ós i el Madroño.
Obra més coneguda de Navarro Santafé. Situada a la Puerta del Sol de Madrid, representa les figures procedents de les armes heràldiques que adquireix la Villa des de l’època d’Alfons VIII.
L’origen de l’escultura sorgeix d’una sèrie de petites estatuetes de bronze de l’emblema de Madrid, que l’Ajuntament encarregava a Antonio per utilitzar-les com a regal institucional.
L’acalde de la cuidad va proposar a Navarro Santafé la realització d’una escultura més gran per decorar una de les zones cèntriques de la capital.
Les proporcions de l’ escultura i de la plaça van portar a recomanar al mateix autor la Puerta del Sol com el lloc idoni per a la seva ubicació.
Ós del Parc de Berlín a Madrid.
Amb motiu de la Fira de la Indústria Alemanya, celebrada a Madrid el 1966, les autoritats municipals van acordar aixecar un monument a l’ós berlinès per situar-lo en una plaça de Madrid.
Van encarregar l’obra al seu mestre canter, Antonio Navarro Santafé, qui va esculpir la figura d’un ós rampant que es va col·locar al part de Berlín.
La inauguració va comptar amb la presència de moltes personalitats espanyoles i alemanyes, i amb el llavors alcalde de Berlín Oest i posterior Canceller alemany, Willy Brandt.
Tant va agradar la figura, que l’Ajuntament li va encarregar diverses miniatures per entregar als visitants il·lustres, sent el precedent de la famosa estàtua “El Oso y el Madroño” de la Puerta del Sol de Madrid.
Cinegètica; Exposició del Club de los Monteros.
El 1961, es va crear a Madrid un club per a aficionats a la caça. A més de les qüestions venatòries, també s’organitzaven conferències i exposicions.
En una d’elles va participar Navarro Santafé amb 16 obres, en la seua majoria escenes de caça major, encara que també alguna sobre tauromàquia.
Va ser un èxit rotund ja que va aconseguir vendre totes les obres exposades.
Una d’elles va ser la de “Vencedor”, grup de dos cérvols durant la berra, que mostra el bram del guanyador sobre la seva víctima.
Aquesta obra, no només va ser venuda, sinó que va rebre l’encàrrec, per part de l’Ajuntament de Madrid, de realitzar-la a gran mida per col·locar-la a l’entrada del nou Parc Zoològic de a Casa de Campo.
L’exposició suposaria l’inici d’una sèrie d’encàrrecs que continuaria amb l’Ós de Berlín (1966) i finalment, amb l’Ós i el Madroño de la Puerta del Sol (1967), l’obra més reconeguda de Navarro Santafé.
Emblema Oficial de RENFE.
RENFE va néixer el 1941, fruit de la nacionalització de totes les línies de tren d’ample ibèric.
El 1942, per tal de crear una identitat gràfica, la companyia va convocar un concurs al qual es van presentar més de cinc-cents participants.
La proposta guanyadora va ser la d’Antonio Navarro Santafé.
El seu disseny amb el nom “Horitzó” li va proporcionar el primer premi i uns ingressos que van permetre viure amb comoditat una temporada a la dura postguerra,
L’ambient polític d’aquests anys explica segurament l’estil heràldic, grandiloqüent i fins a imperialista del disseny.
Taxidèrmia.
En l’habilitat per esculpir animals demostrada per Navarro Santafé va influir el treball de taxidermista que va exercir durant els seus inicis com a escultor.
Al poc temps de traslladar-se a Madrid, va treballar com a ajudant del cap del Laboratori de Taxidèrmia del Museu de Ciències Naturals, cosa que li va permetre conèixer a fons la musculatura animal i plasmar els seus dots artístics, representant amb molta naturalitat els exemplars que hi arribaven.
Posteriorment, sent ja un escultor reconegut, les dificultats econòmiques per les quals solia travessar el van portar a acceptar diversos encàrrecs d’aficionats a la taxidèrmia amb els quals va poder costejar alguna de les seves exposicions.
Tècniques Escultòriques.
Les eines, materials i formes d’escultura a penes han canviat al llarg dels segles.
Antonio Navarro Santafé va utilitzar diverses tècniques per realitzar les seves escultures.
És un dels mètodes més antics. S’empra amb materials com argila o guió, que permets donar la forma sense dificultat i faciliten una execució ràpida. Sol treballar-se directament amb les mans, però també amb espàtules, punxons…
Talla:Consisteix a aconseguir la forma desitjada a partir de la sostracció de matèria sobrant de la fusta o de la pedra. Es treballa a partir d’un model a escala i s’allisa amb llimes, raspalls o paper de poliment. Per a l’ assemblatge de peus, caps, braços i altres parts corporals s’ utilitzen cues i adhesius sintètics. També s’ ajusten amb clavijas, claus o cargols i es perforen amb barrines, berbiquins i trepants. La pedra es talla a partir d’ un únic bloc o acoblant-ne diversos. El rastre de l’ instrument en la matèria acabarà formant part de la pròpia obra i del llenguatge de l’ artista.
Tauromaquia.
Exposició del Cercle de Belles Arts; any 1936
Va ser la primera vegada que Navarro Santafé va presentar una exposició sota el seu propi nom.
La formaven dotze escultures relacionades amb el món del bou.
Algunes d’elles representaven els animals en llibertat, altres exempts o lluitant entre ells.
També va modelar escenes de tauromàquia, de la qual era un gran aficionat.
En aquesta sala, podem contemplar part d’aquella exposició: “Quite de la mariposa”, amb Marcial Lalanda (en fotografia); “Derechazo”, amb Nicanor Villalta (en fotografia); “Ensanyament”, grup de dos bous (en fotografia); “Així es maten els toros”, amb Pepe Bienvenida i dos bous exempts: “Tararí, bou de sortida” i “Madroñito”.
Van completar l’exposició les obres: “Pase natural”, amb Manolo Bienvenida, “Combat de toros”, grup de dos bous; “Capote perdut”, toro saltant sobre un capot – el primer que va modelar -, “Un parell de banderetes” i “Més baralla”.
Monument al Toro de Lídia:
Any 1972.L’Ajuntament del Puerto de Santa María, a Cadis, tenia previst aixecar un monument al costat de la seva plaça de toros en homenatge al bou de lídia.
Navarro Santafé va presentar diverses propostes al concurs convocat, de les quals podem veure alguns dibuixos i esbossos en aquesta sala.
Finalment, va guanyar amb la proposta “Celo”.
Com es pot apreciar en els esbossos, no modelava únicament l’ escultura, sinó que dissenyava íntegrament l’ obra, incloent-hi la pròpia base.
La documentació conservada mostra l’interès per part de l’Ajuntament del Puerto de Santa María d’aconseguir una obra similar a la de Jerez.
Tanmateix, un canvi en l’equip de govern va provocar que finalment el monument no es fes realitat per motius pressupostaris…
Imatge de Nostra Senyora de les Virtuts
Fusta Policromada.
Durant la Guerra Civil, va ser destruïda la talla original de Ntra. Sra. De les Virtuts, patrona de Villena, que datava de finals del segle XV.
A Abril de 1939, es va encarregar a Navarro Santafé la realització d’una nova imatge que estigués llesta per a la celebració de les festes de setembre d’aquell mateix any.
L’escultor va haver d’utilitzar les poques fotografies que la ciutadania villenenca li va facilitar per copiar l’obra, que va ser molt ben rebuda quan la va lliurar.
Per desig de la seva mare, Navarro Santafé no va cobrar per la talla, sinó que la va donar al poble de Villena.
Està realitzada en fusta de pi, llevat de les mans i el rostre, tant de la Mare de Déu com del Nen, que són de nogal.
Monument a Ruperto Chapí.
Any 1947, pedra calcària.
Bust, fotografies i esbossos del Monument a Ruperto Chapí, famós músic i compositor, nascut a Villena el 1851 i mort el 1909 a Madrid.
El 1947 la seva ciutat natal li va dedicar un monument al passeig homònim del centre de la ciutat, davant del teatre Chapí.
El conjunt el formen principalment tres grups escultòrics, presidits per la figura de Ruperto Chapí.
Al costat d’ell, apareixen dos grups al·legòrics relacionats amb les obres del compositor.
A l’esquerra del mestre, Mari Pepa i Felipe, protagonistes de la sarsuela “La Revoltosa” (1897); a la dreta, Blanca d’Acevedo i la Bruixa, de l’obra “La Bruixa” (1897).
És una de les poques obres de Navarro Santafé en pedra.
El 1998 es va realitzar una còpia en bronze per substituir les figures originals, que es van retirar per protegir-les, i en l’actualitat es troben en aquest Museu i al vestíbul del teatre Chapí.
Monument al Tinent Hernández Menor.
Any 1930. Pedra.
La mort del Tinent Ángel Hernández Menor (Villena, 1899-Alhucemas, 1925) en el famós desembarcament, va motivar el seu ascens pòstum al grau de Capità.
L’esbós de Navarro Santafé mostra el militar amb uniforme de Húsar de Pavía sobre pedestal. Al seu costat, una figura femenina oferint-li el llorer de la immortalitat.
El monument, instal·lat el 1930 a la plaça Beata Águeda Hernández de Villena, va quedar parcialment destruït el 1936, per la qual cosa es va retirar i no va ser reposat fins al 1956, amb una còpia realitzada per Francisco Cerdán.
El bust de 1956 es va substituir per una còpia en bronze i l’original s’exposa al Palau Municipal.
Cavalls.
Com a homenatge al cavall gironí, es va erigir aquest monument inaugurat el 30 d’octubre de 1970. És obra de l’escultor Antonio Navarro Santafé, artista reconegut, una de les obres més conegudes de la qual és l’Estàtua de l’Ós i el Madroño situada a la Puerta del Sol de Madrid. Es representa un cavall i una euga en bronze sobre un monticle.
DESCRIPCIÓ DEL MONUMENT, obtingut del document digital “Conversaciones sobre la Biografía entre Antonio Navarro Santafé y Pedro Hernández Hurtado”:( referència: https://navarrosantafe143041742.wordpress.com)
«Grup escultòric: El formen la parella, cavall i euga, sense la unió de la qual és impossible la perpetuació de la raça. Ambdós galopen, en plena llibertat, sense jaeces ni dreceres de servitud, en aquest esplèndid goig de les terres hispanes, plenes de sucs i calents de sol.»
«El cavall, ampli, rotund, empara i protegeix el trot de la femella que mimosa i fina, sembla buscar, per reclinar-se, l’ampli arc tens del cos protector del mascle. Estan junts, però exempts. Cadascú és cadascú i només es lliguen per la seda de la crineta que, esbotjada sota el vent, forma un nus drecera i amorós.»
«Predomina, en tots dos, el dinàmic sobre l’estàtic, ja que les mans davanteres s’enlairen de la terra i només els rems posteriors sostenen l’equilibri de gràcia i amor que els envaeix.
«En el seu bronze es reflectirà el sol meridional posant un llagut de vida. L’aire gironí semblarà ondular el seu crin i, un goig de raça -també la raça té aquest borbolló animal!- llatirà en l’inanimat del grup donant-li l’animació de tot el simbolisme que, a força de ser símbol, arriba a ser vida i exponent d’una plenitud racial.»
Textes i fonts:
Fitxes Museu Navarro Santafé
Wikipedia
“Conversaciones sobre la Biografía entre Antonio Navarro Santafé y Pedro Hernández Hurtado”:( referència: https://navarrosantafe143041742.wordpress.com)
Artículos y reportajes relacionados:
Villena a les vies romanes i àrabs
Villena, el col.legi “Carmelitas”
Bar “El Lancero”, Villena (Alacant)
Villena, un passeig per la Plaça de les Malves i el Passeig de Chapí.
Villena i les Seues històries; pinzellades sobre l’escultor Antonio Navarro Santafé.
Villena – El pati de l’Ajuntament/ Palau Municipal, un recorregut per la seua història.
Antonio Navarro Santafé, escultor de Villena
Paseo de Ruperto Chapí, Villena, una noche de paseo…
